Cartellera

Segregats a l’aula

21 de febr. 2016, 10:11 publicada per Pere Vilaseca

MILAGROS PÉREZ OLIVA

EL PAÍS Barcelona 21 FEB 2016 

En el debat educatiu, l'efecte que té sobre els alumnes més brillants que a classe hi hagi estudiants més endarrerits sempre ha estat motiu de preocupació. Amb l'extensió de l'escolarització obligatòria fins als 16 anys, aquest debat s'ha intensificat davant la presència d’alumnes que no solament no mostren cap interès pels estudis sinó que ni tan sols volen estar presents a l'aula. Aquesta nova realitat, derivada de la reforma educativa, ha resultat especialment enutjosa per a molts professors de secundària que estaven acostumats a un alumnat més homogeni, producte del sedàs social que es produïa als 14 anys entre els qui continuaven el Batxillerat i els que no ho feien. En qualsevol cas, és un problema pedagògic gens fàcil d'abordar. Després d’uns anys de desconcert i de descontent docent, s'ha trobat una solució amb la possibilitat de fer grups de nivell, en els quals s'agrupen els alumnes de cada curs en funció dels seus resultats.

Sempre he tingut dubtes sobre els efectes d'aquest model. Pensava en com hauria influït en la meva autoestima el fet de figurar en el grup C, i si això m'hagués ajudat a remuntar o a caure. Però alguns docents em deien que si bé no era la solució ideal, almenys era una solució. Doncs bé, en un debat sobre fracàs escolar que vaig tenir l'honor de moderar al Palau Macaya, dins del cicle Debats de RecerCaixa, vaig poder comprovar que la qüestió no està, ni molt menys, tan clara com sembla.

Comencem pel context. És cert que hem fet un gran salt. Hem passat d'una mitjana d'escolarització de la població adulta de 4,6 anys el 1960 a un 9,6 el 2010. Però encara tenim una taxa de fracàs escolar del 21,9% entre els 18 i els 24 anys, la més alta de la UE i gairebé el doble de la mitjana comunitària, que és de l'11,1%. Cal preguntar-se què passa dins i fora de l'aula perquè aquest indicador segueixi sent tan negatiu.

Òbviament influeixen en primer lloc els factors socials. I entre ells, un dels més determinants és el nivell d'estudis dels pares, segons ha pogut comprovar el professor Xavier Raurich en la seva investigació sobre Desigualtat, mobilitat social, esforç i educació. El fet que a Espanya el 57% de la població de 16 a 65 anys no tingui més estudis que els obligatoris —a Alemanya és el 16%— hi té molt a veure. En les famílies en les quals almenys un dels pares té estudis postobligatoris, la taxa d'abandonament escolar és del 15%. Quan cap dels dos en té —acostumen ser també les famílies amb menys renda— la taxa puja al 45%.

Aquesta és la realitat de sortida, en la qual es pot i s’ha d'intervenir, segons va emfatitzar Miquel Angel Essomba, comissionat d’Educació de l'Ajuntament de Barcelona, amb ajuda social. I sobre aquesta realitat incidirà el que passi dins de l'aula. Tant Pilar Ugidos, directora de l'escola pública Miquel Bleach de Barcelona des de la seva dilatada experiència pedagògica, com Javier Díaz-el Palomar des de la investigació acadèmica a la Universitat de Barcelona, han constatat que la segregació per nivells dins de l'aula no condueix en la majoria dels casos a l'èxit, com es pretén, sinó al fracàs o a l'abandonament primerenc dels que estan en pitjors posicions. En la seva opinió, l'educació compensatòria, basada en la idea que hi ha nens amb dèficits que han de compensar-se amb certs reforços en grup, ha fracassat. Els grups de nivell només funcionen per als millors. L'experiència diu que la segregació que comença als primers cursos es manté en els següents. En comptes de facilitar l'èxit, és un sistema que enquista, un camí sense sortida pels que tenen més dificultats. No és casualitat que tinguem un 30% de taxa de repetició de curs, la més alta d'Europa.

Caldria buscar en les experiències d'èxit, que n'hi ha, una alternativa a aquest model que permeti progressar tots els alumnes. Díaz-el Palomar ha investigat més de 200 experiències d'aquest tipus. La seva conclusió és que els millors resultats es produeixen en els anomenats grups interactius, que són el contrari d'estratificar els alumnes per nivells de competència. En aquestes aules interactives, els estudiants treballen en grups petits i diversos, s'ajuden entre ells amb la supervisió del docent, utilitzen l'aprenentatge dialògic i recorren a les tecnologies com a instrument per a una comprensió més profunda. En els grups interactius desapareixen les etiquetes i els estigmes i, a diferència dels grups de nivell, tots milloren tant en resultats com en convivència.

Em va semblar un debat apassionant. I me’n vaig anar amb una convicció: cal canviar els entorns d'aprenentatge. Més que polítiques compensatòries, fan falta polítiques transformadores. També dins de l'aula.

Conrear la curiositat.

21 de febr. 2016, 10:06 publicada per Pere Vilaseca

Va ser una malaltia que va posar en risc la vida del professor Ramsey Musallam el que li va fer comprendre que el veritable paper de l'educador:
conrear la curiositat
En una xerrada divertida i personal, Musallam dóna 3 regles per estimular la imaginació i l'aprenentatge i entusiasmar als estudiants amb el funcionament del món.


Assignatures, fins quan?

14 de febr. 2016, 9:20 publicada per Pere Vilaseca

Compartim una reflexió  d' Enric Roca Casas - Director d'Edu21 I Professor d'educació la UAB

Diverses experiències i innovacions pedagògiques, que darrerament estan proliferant en el nostre entorn, posen l'èmfasi en el necessari replantejament de les pràctiques organitzatives i metodològiques tradicionals dels processos d'ensenyament i aprenentatge. Així, algunes proposen modificacions en l'estructura de l'aula, en la seva concepció com a espai d'aprenentatge bàsicament transmissor, i propugnen espais més polivalents on diferents estudiants puguin alternar diverses fórmules d'organitzar-se per aprendre, a nivell individual, en parella, en grup reduït, en grups grans, etc. Llavors les aules s'amplien, els horaris es flexibilitzen i el rol docent varia substancialment, moltes vegades, amb el suport de la tecnologia. 

“Quan trigarem a reformar a fons l'actual model de transmissió del coneixement? 

Molts d'aquests canvis estan transformant profundament les concepcions tradicionals de la tasca docent i, sobretot, de l'aprenentatge de l'alumne, atès que es prioritza molt més la seva participació activa en els processos que l'han de conduir a construir les competències que societats en transformació li requeriran. En aquest procés, l'aprenentatge entre iguals i les modalitats cooperatives i col·laboratives s'obren pas al costat d'una atenció més atenta, i personalitzada, de les necessitats educatives específiques de cada alumne. 

Tanmateix, a l'anar avançant en tots aquests fronts una realitat s'interposa sempre des de la seva rigidesa, posant límits a molts dels plantejaments innovadors anteriors. No es poden flexibilitzar els rols docents i discents, els criteris organitzatius d'agrupament de l'alumnat, dels espais i els temps didàctics, etc. si, al mateix temps, no es pot modificar el currículum, és a dir, les disciplines i assignatures en què, secularment, està dividit el coneixement. Té sentit que haguem de mantenir, de manera immutable i generalista, aquest currículum organitzat en paquets i encarnat per les tradicionals matèries i assignatures? 

Cada vegada pren més força la idea que l'aprenentatge ha de ser competencial, és a dir, integrador i holístic, per tal de garantir una millor comprensió del món i del coneixement. Tot i així, l'escola s'obstina a mantenir la tradicional divisió rígida d'aquest coneixement. Això, al seu torn, condiciona la tipologia del professorat, per tant la seva formació inicial i permanent, els horaris, els agrupaments de l'alumnat i, en conseqüència, la manera d'organitzar els centres, tot impedint que s'aconsegueixin millors aprenentatges per a tot tipus d'alumnat. Quan trigarem a reformar a fons l'actual model de transmissió del coneixement, parcel·lat, acontextual i poc funcional, que encarna el manteniment de les actuals assignatures i especialitats, com a compartiments estancs, i com a excusa per evitar una professionalització docent més oberta i interdisciplinària? 

Preparació per a la vida o per a l’èxit escolar?

10 de febr. 2016, 6:28 publicada per Pere Vilaseca


L’escola afavoreix la formació d'una ciutadania autònoma i pensadora capaç d’aplicar en el seu dia a dia el que ha aprés a l’aula? 
O, dit duna altra manera, ¿els coneixements i habilitats útils a la vida són els mateixos que avui s’utilitzen per a l’èxit acadèmic?

Jaume Centelles / Mestre Jubilat.   -   03.02.2016 – DIARI DE L’EDUCACIÓ

Fa un parell de mesos vaig assistir a una conferència d’en Richard Gerver, un dels referents en innovació educativa i autor de dos assaigs prou interessants (“Crear hoy la escuela del mañana”  i “El Cambio: aprende a quererlo, aprende a liderarlo” ). Va ser una xerrada molt amena i on va deixar anar algunes píndoles sobre el futur de l’educació i de la societat en general, tot ben amanit amb nombroses situacions familiars i personals. Una de les anècdotes es referia a un encontre que va tenir amb l’Steve Wozniak, el cofundador d’Apple, on aquest li recordava com, al mític garatge, quan l’empresa començava a fer-se gran, van dubtar sobre quin perfil havien de tenir les persones que necessitaven contractar… Quina va ser la seva decisió?
Si penseu en tècnics informàtics, enginyers electrònics, matemàtics, etc. us equivoqueu perquè Wozniak i Jobs van entendre, finalment, que el que els calia era un perfil de persona que fos capaç de treballar sense ningú que els manés, sense director, sense gerent, sense cap de personal; volien persones que tinguessin iniciativa per donar resposta als problemes que poguessin trobar (en aquell moment, encara desconeguts).
Els alumnes han estudiat matemàtiques però ¿serien capaços de calcular i entendre el que els costaria un préstec bancari?
El fet anterior, extrapolat a l’escola, ens fa reflexionar sobre si l’escola afavoreix la formació d’aquest tipus de ciutadà autònom i pensador capaç d’aplicar en el seu dia a dia el que ha aprés a l’aula. O, dit duna altra manera, si els coneixements i habilitats útils a la vida són els mateixos que s’utilitzen per a l’èxit acadèmic. Els alumnes que als setze anys acaben els estudis obligatoris tenen coneixements de química però ¿saben llegir l’etiqueta dels productes que trobem al supermercat?; els alumnes han estudiat matemàtiques però ¿serien capaços de calcular i entendre el que els costaria un préstec bancari?; han practicat llengua i llegit literatura però ¿poden expressar amb coherència els seus sentiments en un full, negre sobre blanc?, etc.
Actualment, el perfil de persones que cerquen les empreses que fan entrevistes de treball no té a veure només amb els estudis que han realitzat i amb els màsters que acaparen. Les empreses volen persones que siguin “multcultis”, és a dir, que es puguin relacionar i entendre amb d’altres de diferent cultura, religió ..., etc. A més a més, volen que tinguin coneixements d’informàtica (que sàpiguen moure’s per les xarxes socials, que coneguin com fer una videoconferència, que puguin trobar fàcilment la informació rellevant a la xarxa, etc.). Els coneixements de diversos idiomes també és ben valorat i apreciat. I sobretot, sobretot, busquen persones que siguin capaces de treballar en equip perquè està demostrat que el resultat dels grups que es coordinen i on tots aporten i sumen, obtenen uns resultats laborals i humans, exponencialment molt superiors.
Aquestes aspectes formen part del perfil de persona competent que busquen les empreses, ara mateix: Capacitat de resoldre problemes autònomament, multiculturalitat, capacitat de treball en equip, coneixements informàtics i d’idiomes. La pregunta és si són antagòniques aquestes visions del que s’hauria d’aprendre a l’escola, a l’institut, amb el que s’ensenya. Crec que no, però potser caldria mirar una mica cap a l’interior de cadascú de nosaltres i pensar quina mena de ciutadans volem que siguin, realment, els nostres alumnes.

“Si no creus que tots els alumnes poden aprendre, no siguis mestre”

10 de febr. 2016, 5:05 publicada per Pere Vilaseca


Entrevista de Carles Capdevila,  Neus Sanmartí catedràtica de didàctica de les ciències i doctora en ciències químiques per la UAB.

"Una cosa molt clara d’un alumne excel·lent és que sap explicar als altres el que ell ha entès. Com demostres que saps una cosa? Explicant-la. Això és bo per al grup perquè si no tens algú excel·lent que ho faci no tens ningú que estiri. Que tinguin un mirall de cap on podríem arribar. També cal donar incentius i ajudar els que puguin arribar."

"Cada vegada es treballa més en currículums integrats, perquè es treballa per projectes. Si jo agafo un problema real no és ni de física, ni de química, ni matemàtiques ni socials. Quan dic matematitzar vull dir analitzar la situació i dividir-la científicament."

"És molt important per a una persona veure si el que aprèn ho fa bé o no, i prendre decisions adequades per veure què ha de fer quan no ho fa bé. És aquesta capacitat d’autoregular-se que té a veure amb el fet de ser autònom. Ser autònom pensant, aprenent. Hauria de ser una competència, i hi he treballat molt. Em sembla un aspecte molt bàsic i no hi treballem prou. Després, el pensament crític. No vol dir dubtar sistemàticament de tot. Vol dir dubtar prenent decisions, sent crític. Tot això són un tipus de competències que requereix temps i molt equip de mestres. A això hi dedicaria temps i hores a l’escola. En canvi, a fer moltes divisions de tres xifres no hi dedicaria tant de temps. I a la idea “què vol dir dividir” sí que hi dedicaria temps. Aquesta és la diferència."


Per què Finlàndia està canviant "el millor sistema d'educació del món"?

14 de des. 2015, 8:45 publicada per Pere Vilaseca

             
"Ara, en lloc d'adquirir coneixements aïllats sobre diferents matèries, el paper dels estudiants és actiu. 
participen en el procés de planificació, són investigadors i també avaluen el procés".

Segons Kyllon
en la raó és que la forma tradicional d'educació, dividida entre diferents matèries, no està preparant als nens per al futur, "quan necessitaran una capacitat de pensament transdisciplinaria, mirar els mateixos problemes des de diferents perspectives i usant eines de diferents grandà
ries"

.

Sebastià Serrano: «La interdisciplinarietat facilita molt el desenvolupament del talent»

5 de des. 2015, 14:13 publicada per Pere Vilaseca

La Facultat de Ciències Humanes i Socials ha clausurat avui les XX Jornades de Foment de la Investigació a les quals han assistit un centenar d’estudiants i estudiantes de l‘UJI i en les que s’han presentat més de 60 comunicacions dels àmbits de Traducció, Filologia, Història i Art, Filosofia, Comunicació i Educació.

El catedràtic de Lingüística General i de Teoria de la Comunicació de la Universitat de Barcelona Sebastià Serrano ha sigut l’encarregat d’oferir la conferència de cloenda titulada «La dimensió interdisciplinar en l'espai de les Ciències Socials» en la qual ha posat de relleu que el treball interdisciplinar porta a observar els fenòmens d’una manera distinta obrint noves possibilitats per a les diferents branques del coneixement. «Hem de jugar fort per la interdisciplinarietat en un moment en que es valora molt l’emprenedoria i la creativitat. La interdisciplinarietat facilita molt el desenvolupament del talent» ha afirmat.

El catedràtic ha fet un repàs històric dels efectes positius de la interdisciplinarietat per a avançar en el coneixement des dels temps de Newton. Així, ha explicat que els resultats obtinguts amb el tractament de determinats problemes de forma interdisciplinar, com ara la desencriptació de missatges en la II Guerra Mundial, va portar a una fascinació per aquesta forma de treball en els anys 40, un fet que va permetre desenvolupar moltes disciplines, especialment entre els anys 60 i 90.

D’altra banda, ha assenyalat que la interdisciplinarietat relacionada amb la neurociència és la que està més estesa actualment, atès que el 60% del treball internacional que es fa al món està relacionat amb el cervell. Així, ha apuntat que amb un millor coneixement del cervell es poden abordar de manera diferent els problemes i interpretar certs fenòmens amb altres ulls.

Al llarg de les jornades s’han abordat temes relacionats amb la carrera investigadora com ara la publicació de continguts en obert, la formació predoctoral o la gestió bibliogràfica, a través de conferències, tallers i taules rodones. A més, les comunicacions presentades es publicaran en la revista electrònica Fòrum de Recerca.

UNIVERSITAT JAUME I 


Més competències i menys exàmens

5 de des. 2015, 13:51 publicada per Pere Vilaseca

Treball en equip, iniciativa, capacitat comunicativa... Són conceptes plenament incorporats al vocabulari professional, però no fa tant de temps que formen part de l’imaginari col·lectiu universitari. Tot just fa cinc anys que es va implementar de manera oficial l’espai europeu d’educació superior (EEES), més conegut com el pla de Bolonya. Un nou marc que introduïa, com a novetat, el desenvolupament d’aquest tipus de competències, que se’n diuen transversals perquè són comunes a totes les titulacions universitàries.
Vegeu article complert a l'arxiu adjunt.

Aprenentatge cooperatiu en acció: estratègies que funcionen a l’aula

26 de nov. 2015, 3:35 publicada per Pere Vilaseca


Nancy A. Madden
 és president i cofundador de la Fundació Èxit per a Tothom que desenvolupa, investiga i difon programes educatius per augmentar el rendiment, sobretot per als estudiants desfavorits. És professora al Centre d'Investigació i Reforma de l'Educació de la Facultat d'Educació de la Universitat Johns Hopkins i de la Universitat de York Institut per a l'Educació Efectiva. 
Ens parlar sobre Aprenentatge Cooperatiu.

Nancy Madden

Competències necessàries per al món modern

5 d’oct. 2015, 10:08 publicada per Xavier Gilabert


Ross Hall, Director d'Educació en Ashoka, entrevista a Ken Robinson sobre les competències necessàries per al món modern. (Subtitulat al castellà)

KEN ROBINSON

                                                         

1-10 of 10